Pràctica 7: Actituds rogerianes

PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES

INTRODUCCIÓ

Biografia de Carl Rogers:

Carl Ransom Rogers, ( 8 de gener de 1902 Oak Park, Illinois, Estats Units – 4 de febrer de 1987 San Diego, Califòrnia, Estats Units). Influent psicòleg en la història dels Estats Units, que, junt a Abraham Maslow arribaria a fundar l’enfoc humanista de la psicologia.

Va néixer a Illinois, dins d’una família molt unida. El 1914 va marxar amb la família al camp per dedicar-se a l’agricultura i a la criança d’animals. El 1919 es va inscriure a la Facultat d’agricultura, que va abandonar per començar estudis de Teologia.

El 1922 es va traslladar a la China durant uns mesos amb un grup d’estudiants americans per participar en una conferència internacional organitzada per la Federació Mundial d’Estudiants Cristians. Aquesta estància li va permetre confrontar la cultura occidental amb la oriental i d’aquesta manera replantejar-se moltes qüestions de la seva vida. Al tornar als Estats Units, va abandonar els estudis de teologia i va començar uns altres estudis de caràcter psicopedagog. Després d’un any de estudis a l’Institut for Child Guidance de Nova York, va passar al Child Study Department de Rochester.

El 1924 es va casar amb Helen Elliot, amb la que va tenir dos fills: David i Natalie. Fascinat i estimulat per les teories de Otto Rank i la corrent europea de l’existencialisme, Rogers, va publicar el 1939 el seu primer llibre: The Clinical Treatment of the Problem Child. Gràcies a això va obtenir una càtedra de psicologia clínica a Ohio.

El 1942, a la seva Counseling and Psychotherapy, funda les bases de la seva Teràpia centrada en el client, que és una de les pedres angulars del moviment de la Psicologia Humanista.

El 1944 es trasllada a Chicago, la seva ciutat natal, on es funda el primer counseling center,  en el que efectua la seva teràpia i realitza investigacions. Un fruit de les seves investigacions és el seu nou llibre “Client-Centered-Therapy”, text fonamental i manifest del pensament de Rogers. En aquest llibre apareixen més ampliades i consten desenvolupades les qüestions que va tractar a “Consueling and Psychoterapy”.

El 1957 obté la càtedra de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat de Wisconsin. En el seu departament de psiquiatria Rogers experimenta la seva Teràpia centrada en el client amb pacients psicòtics obtinguen òptims resultats que publica el 1967 en el seu llibre The Therapeutic Relationship and its Impact: A Study of Schizophrenia.

El 1964 va abandonar l’ensenyança i es va traslladar a Califòrnia, al Western Behavioural Science Institute de La Jolla. El 1969 funda el Center for the Study of the Person, y successivament, l’Insitute of Peace per l’estudi i la resolució de conflictes.

Va morir el 28 de gener de 1987 d’un atac cardíac a l’edat de 85 anys.

Þ     Teoria de Carl Rogers:

La teoria de Rogers és de les clíniques, basada en anys d’experiència amb els pacients. Rogers comparteix això amb Freud, per exemple, a més de ser una teoria particularment rica i madura i lògicament construïda, amb una aplicació àmplia.

Aquesta teoria, però, no té res a veure amb Freud en el fet de que Rogers considera a les persones bàsicament sanes o saludables, o al menys no les considera ni malaltes ni dolentes. En altres paraules, considera la salut mental com la progressió normal de la vida, i entén la malaltia mental, la criminalitat i altres problemes humans, com distorsions de la tendència natural. A més tampoc té a veure amb Freud en que la teoria de Rogers és simple.

En aquest sentit, no és només simple, si no inclòs elegant! En tota la seva extensió, la teoria de Rogers esta construïda a partir d’una sola “força de la vida” que anomenava la tendència actualitzant. Això pot definir-se com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins el major límit possible. No estem parlant aquí només de supervivència: Rogers entenia que totes les criatures persegueixen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit, és per falta de desig.

Rogers resumeix en aquesta gran única necessitat o motiu, tots els altres motius que els demés teòrics mencionen. Ens pregunta: Perquè necessitat aigua, menjar i aire? Perquè busquem amor, seguretat i un sentit de la competència? Perquè, de fet, busquem descobrir nous medicaments, inventar noves fonts d’energia o fer noves obres artístiques? Rogers respon: Per què és propi de la nostra naturalesa com a ésser vius fer el millor que podem.

És important en aquest punt tenir en compte que a diferència de com Maslow utilitza el terme, Rogers l’aplica a totes les criatures vives. De fet, alguns dels seus exemples inclouen algues o fons.

També, l’autor aplica la idea als ecosistemes, dient que un ecosistema com un bosc, amb tota la seva complexitat, té molt major potencial de actualització que un altre més simple com un camp de blat de moro. Si un petit animal s’extingís en el bosc, sorgirien altres criatures que s’adaptarien per intentar emplenar l’espai, per altre banda, una epidèmia que ataqués una plantació de blat de moro, ens deixaria un camp desert. El mateix és aplicable a nosaltres com a individus: si vivim com hauríem de viure, ens anirem tornant cada vegada més complexes, com el bosc i per tant, més flexiblement adaptables a qualsevol desastre, sigui petit o gran.

No obstant, les persones, en el curs de l’actualització dels seus potencials, han creat la societat i la cultura. En si mateix això no representa un problema: som criatures socials, està a la nostra naturalesa. Però al crear la cultura, es va desenvolupar una vida pròpia. En comptes de mantenir-se propera a altres aspectes de la nostra naturalesa, la cultura pot tornar-se una força amb dret propi. Inclòs, si a llarg plaç, una cultura que interfereix amb la nostra actualització mor, de la mateixa manera morirem amb la nostra cultura.

Entenguem-nos, la cultura i la societat no són intrínsicament dolentes. Les nostres elaborades societats, les nostres complexes cultures, les increïbles tecnologies, aquestes que ens han ajudat a prosperar i a sobreviure, poden al mateix temps, servir-nos per fer-nos mal i inclòs probablement destruir-nos.

Þ     Teràpia de Carl Rogers:

Carl Rogers és conegut per les seves contribucions en l’àrea terapèutica. La seva teràpia ha canviat en un parell d’ocasions de nom al llarg de la seva evolució: al principi la va anomenar teràpia no-directiva, ja que ell creia que el terapeuta no havia de guiar a la pacient, però si estar allà mentre ell mateix portava el curs del seu procés terapèutic. A mesura que va madurar en experiència, Carl se’n va adonar que mentre més “no-directiu”, era, més influïa als seus pacients precisament a través d’aquesta postura. En altres paraules, els pacients buscaven una guia en el terapeuta i la trobaven encara que aquest intentés no guiar-los.

De manera, que va canviar el nom a la seva teràpia i la va anomenar Teràpia centrada en el pacient, també anomenada teràpia centrada en el client. Rogers seguia creient que el pacient era el que havia de dir el que estava malament, trobar formes de millorar i determinar la conclusió de la teràpia. Tot i que la teràpia era centrada en el pacient, reconeixia l’impacte del terapeuta sobre el pacient.

Actualment, tot i que el terme de Teràpia centrada en el pacient o el client, es manté, la majoria de les persones simplement l’anomenen Teràpia rogeriana. Una de les frases que Rogers utilitza per a definir la seva teràpia és: De apoyo, no reconstructiva”. Per exemple: el fet d’aprendre a muntar en bicicleta: quan ajudes a un nen a aprendre a muntar en bicicleta, simplement pot explicar-li com es fa, ha de tractar-ho per ell mateix. Tampoc pots estar aguantant-lo per sempre. Arriba un punt on senzillament el deixes de sostenir. Si cau, cau, però si l’aguantes sempre, mai n’aprendrà.

És el mateix en la teràpia. Si la independència (l’autonomia, la llibertat amb responsabilitat), és el que vols que un pacient arribi a aconseguir, no ho aconseguirà si es manté dependent de tu com a terapeuta. Els pacients han d’experimentar les seves introspeccions per si mateixos, en la vida quotidiana, fora de la consulta del terapeuta.

Existeix només una tècnica per la que el rogerians són coneguts: el reflex. El reflex és la imatge de la comunicació emocional: si el pacient diu “Em sento com una merda!”, el terapeuta pot reflectir això dient alguna cosa com “Ja. La vida et tracta malament oi?” Al fer això, el terapeuta li esta comunicant al pacient que de fet esta escoltant i s’està preocupant lo suficient com per comprendre’l. També el terapeuta esta permetent que el pacient se n’adoni de el que ell mateix esta comunicant.

Això ens condueix als requeriments necessaris que, segons Rogers, ha de presentar un terapeuta.

ü  Congruència: Ser honest amb el pacient.

ü  Empatia: La habilitat de sentir el que sent el pacient.

ü  Respecte: Acceptació, preocupació positiva incondicional cap al pacient.

Rogers afirma que aquestes qualitats són necessàries i suficients. Si el terapeuta té aquestes tres qualitats, el pacient millorarà inclòs si no s’utilitzen tècniques especials. Si el terapeuta no mostra aquestes tres qualitats, la milloria serà mínima, sense importar el nombre de tècniques que se li realitzin al pacient. Aquestes característiques han de deixar entre veure’s en la relació terapèutica.

Qualsevol persona si és capaç de viure 3 actituds bàsiques és suficient. Són les mateixes actituds que necessita un terapeuta per ser un bon terapeuta, però desenvolupats en l’àmbit personal.

ü   Acceptació incondicional: port el que porti el pacient a teràpia se l’ha d’accepta com a persona. Puc acceptar que un assassí sigui persona, tot i no entendre el que fa li puc transmetre que continua sent un esser humà. En un context en el que ens sentim acceptats expressem el que sentim. Hi ha contextos saludables i contextos insolubles.

ü  Comprensió empàtica: intentar entendre l’altre des del seu punt de vista, el significat de la vida per ell. No significa viure com a propis els sentiments de l’altre, s’ha de poder viure uns sentiments perquè els pots entendre. Encara que no haguem viscut alguna situació els humans tenim mecanismes per entendre-ho.  Sempre es diu que el psicòleg ha d’estar al marge de .... Que no li pot afectar res, però abans que psicòlegs som persones. Vius un sentiment però saps que  són teus. És un punt subtil però necessari, cal que l’altre capti que hi ha la voluntat d’entendre’l, perquè així hi ha la capacitat d’explicar per l’altre persona i seguir explicant coses.

ü  Autenticitat, conferencia o coherència. La persona ens transmet que allò que pensa, sent i fa va en la mateixa direcció.

PRÀCTICA

Aquesta pràctica és a nivell individual. Després de conèixer quines són les tres actituds rogerianes, es tracta de fer una reflexió sobre un documental que vam veure a l’aula titulat “Pensant en els altres”, del programa “60 minuts”.

REFLEXIÓ

Pensant en els altres,  un documental sobre l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.
El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.
El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.
PENSANT EN ELS ALTRES (Learning to care). Un reportatge produït per NHK. Japó.

Personalment, aquest documental ha estat molt interessant i m’ha agradat molt veure’l. Està estretament relacionat amb les tres actituds que Carl Rogers considera bàsiques en les persones. L’acceptació incondicional o respecte, l’empatia i la congruència.

      L’acceptació incondicional: O respecte. Es veu reflectit en el documental a algunes de les accions que realitzen els nens al llarg del curs.

L’exemple més clar es dona quan molts dels nens de la classe, insulten i es posen amb una de les nenes de la classe. El professor s’enfada molt per aquest fet i demana als nens respecte, envers aquesta noia.

També demana que es sàpiguen posar en el seu lloc, per tant empatia.

Penso que l’actuació del professor en aquest cas és molt correcte, ja que ensenya als nens un valor molt important en aquesta vida, el valor del respecte. Ensenya que hem d’acceptar a les persones tal com són i que no ens hem de riure dels seus defectes, (ja que tothom en té de defectes), sinó que hem de copsar les virtuts de cadascú. I evidentment que hi ha persones amb les que tindrem més bona relació que amb d’altres, però el respecte en vers tothom, tant humans com la resta d’éssers vius, és primordial per mantenir una bona convivència, ja que a tots ens agrada que també ens respectin.

      La congruència: El fet de honestos amb les persones que ens envolten, saber transmetre els nostres sentiments i emocions. Un clar exemple es veu en el documental quan mor l’àvia d’un dels nens de la classe, el professor crea un ambient positiu i estimula a la resta de nens perquè cadascú expliqui les seves pròpies experiències. Una de les nenes de la classe, que va perdre el pare quan tenia 3 anys, explica aquest fet entre llàgrimes. Més endavant,  és capaç de parlar de la mort del seu pare i recordar-lo amb un somriure als llavis.

El fet d’explicar els nostres sentiments, de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb les persones que ens envolten, ens ajuda a crear lligams i vincles amb aquestes persones, però també ens serveix d’ajuda a nosaltres mateixos, per tal de poder superar experiències desagradables viscudes amb anterioritat.

      L’empatia: Finalment, al vídeo podem apreciar en quasi bé totes les accions realitzades pels nens i pel professor l’empatia.

L’empatia és una destresa bàsica de la comunicació interpersonal, permet un enteniment entre dues persones, en conseqüència,  l’empatia és fonamental per comprendre en profunditat el missatge de la persona i així establir un bon diàleg. Aquesta habilitat d’interferir en els pensaments i sentiments d’altres persones genera sentiments de simpatia, comprensió i tendresa.

Un dels elements clau que forma la intel·ligència emocional és l’empatia, que pertany al domini interpersonal.

L’empatia és una habilitat que tenen totes les persones al néixer, innata. Tot i això és una habilitat que es pot practicar, i que es pot anar perfeccionant al llarg del temps.

Hem de saber que les nostres relacions es basen, no només en continguts manifestos verbalment, sinó que existeixen molts altres mecanismes plens de significat, dels que no sempre sabem treure partit. La postura, el to o la intensitat de la veu, la mirada, els gestos o inclòs el silenci, tots són portadors d’una gran informació que sempre està a la nostra disposició per poder donar-li una correcta interpretació.

El procedir amb empatia no significa estar d’acord amb l’altre persona. No implica deixar de costat les pròpies conviccions i assumir com a pròpies les de l’altre persona. És més, es pot estar en complet desacord amb algú sense deixar de ser empàtics i respectar la seva posició.

El professor de l’escola, utilitza l’empatia en moltes situacions. Per exemple, quan els nens es posen i insulten a una nena els demana que es posin al seu lloc. Ensenya que el fet d’entendre a l’altre persona, els ajudarà a formar lligams d’amistat entre ells molt forts .

Penso, que l’actuació que tenia el professor davant dels alumnes i els valors que els ensenyava a aquests els ajudaven molt, ja que per exemple un dels moments que més em va impactar del documental va ser el dia que havien de provar el rai. Un dels nens es passa tota l’hora de classe xerrant i el professor el castiga sense utilitzar el rai.

Aquí es veu que els nens al llarg dels dos cursos que han passat amb el professor han adquirit els valors que aquest els ha ensenyat, ja que un d’ells surt a parlar i demana que si us plau retiri el càstig al nen. Dona una sèrie d’arguments més propis d’una persona adulta que d’un nen de primària i finalment comenta que si castiga al seu amic que ell tampoc provarà el rai, tota la classe s’uneix a la seva decisió. Inclòs una altre de les nenes de la classe es posa a plorar per el càstig que rep l’altre nen.

Em va impressionar molt, que totes aquestes paraules sortissin de la boca d’un nen tant petit. També em va impressionar el fet que una de les nenes es possés a plorar, ja que era capaç de sentir el que sentia el nen castigat. És a dir, havien adquirit empatia, la capacitat de sentir el que sentien els altres nens de classe, això els havia unit i els havia creat uns lligams molt forts d’amistat.

També vull comentar el fet que l’objectiu del professor, a part d’ensenyar el temari corresponent als nens, era que aquests fossin feliços. I, tot i passar moments dolents per la mort d’ésser estimats per exemple, crec que el professor va aconseguir que els nens fossin feliços, i el més important els va donar eines perquè en un futur poguessin crear lligams d’amistat amb altres persones a través de l’empatia i l’acceptació incondicional o respecte i poguessin a través de la congruència, ser capaços de superar situacions difícils de la vida.

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Þ     http://www.youtube.com/watch?v=0KTZ2Gbyktk

Aquest és un anunci que he trobat, en el que amb poques paraules es pot veure molt bé la definició d’empatia.

Þ     http://www.youtube.com/watch?v=N0epiW3rIJ4&feature=related

Aquest és un altre exemple en el que queda molt clar el què és l’emaptia.