Pràctica 4: Mecanismes de defensa
INTRODUCCIÓ
Sigmund Freud, metge austríac fundador de la psicoanàlisis (Freiberg, Moràvia 1856 – Londres 1939). Va néixer en una família jueva de la petita burgesia comerciant. Visqué des del 1860 fins al 1938 a Viena, ciutat que deixà per Londres fugint del nazisme. Estudiant de medicina, el 1876 va entrar al laboratori del fisiòleg Brücke, on dugué a terme investigacions sobre el sistema nerviós. Arran d’una estada a l’hospital de la Salpêtrière (París) al servei de Charcot, va estudiar a fons la histèria. En tornar a Viena el 1886 obrí una consulta on tractava els malalts nerviosos, la majoria histèrics, mitjançant la hipnosis. Posteriorment substituí la hipnosis per un simple estat de relaxació del pacient, al qual convidava a deixar-se portar per associacions lliures. L’any 1895 publicà, en col·laboració amb J. Breuer, Studien über Histerie (Estudis sobre la histèria), obra en la qual es troben ja exposats els conceptes fonamentals de la psicoanàlisi: inconscient, desplaçament, abreacció i repressió. El 1896 se separà de Breuer perquè aquest no reconeixia l’etiologia sexual de les neurosis i va seguir el seu camí relativament sol. La seva correspondència amb W. Fliess va tenir un paper fonamental en el procés d’autoanàlisi que seguia en aquesta època, en què descobrí el complex d’Edip i en la qual va publicar dues obres fonamentals, Die Traumdeutung (La interpretació dels somnis) 1900 i Drie Abhandlungen zur Sexualtheorie (Tres assaigs sobre la teoria de la sexualitat 1905. La psicoanàlisi esdevé una teoria del funcionament del psiquisme i disposa d’un mètode d’investigació: la interpretació de les associacions lliures en la transferència.
A partir del 1902 Freud reuní al seu voltant alguns deixebles: O. Rank, A. Adler, C. G. Jung, i l’any 1908 es fundà la Societat psicoanalítica de Viena. El 1909 es va fundar l’Associació psicoanalítica internacional. Amb tot, a mesura que la institució analítica s’estenia i s’organitzava van produir-se ruptures i escissions entre Freud i els seus deixebles més propers: se’n separen, successivament, Alder (1911), Jung ((1913), i més tard, O. Rank (1924) i S. Ferenczi (1929). A partir del 1920 es produí un gir important en la teoria freudiana amb la introducció de la pulsió de mort. Freud proposà un nou model per a l’aparell psíquic amb el jo, l’allò i el superjò.
Tot i que patí, des del 1924, d’un càncer de mandíbula, va continuar gairebé fins a la mort rebent pacients, alguns dels quals es convertirien en psicoanalistes i contribuirien a l’extensió de la psicoanàlisi fora dels països de llengua alemanya. A partir dels anys 20 Freud es dedicà en les seves obres als grans problemes de la civilització des de la perspectiva psicoanalítica. Fou a Das Unbehagen in der Kultur (El malestar en la cultura), 1930, on desenvolupà de manera més explícita les seves idees i subratllà la submissió de l’home a les necessitats econòmiques: en canvi d’una mica de seguretat, aquests necessitats imposen un fort tribut, no només a la sexualitat, sinó també a l’agressivitat.
Models de la ment de Sigmund Freud:
Freud, en l’intent d’entendre la ment i la psique humana, la va concebre de dues maneres.
Þ Primer model de la ment de Freud:
L’anomenat primer model de la ment de Freud, era un model neurològic: es basava en considerar la ment com una xarxa de neurones que transmetien i acumulaven càrregues elèctriques. Els estímuls exteriors; una mirada, una veu, un contacte físic, etc, produïen un impacte i una càrrega determinada d’energia.
Aquesta energia, segons els principis de la termodinàmica, havia de mantenir-se a un llindar baix. Això implicava que el cervell necessitava fer circular i descarregar aquestes ones elèctriques.
L’acumulació d’un excés d’energia en alguna part del cervell, podria portar al desenvolupament d’una malaltia mental, com és el cas de la histèria.
La catarsi, era un mètode terapèutic que consistia a intentar alliberar aquest excés d’energia acumulat fent que el pacient recordés l’esdeveniment que li havia produït aquesta tensió mental que no havia trobat circuits normals per descarregar-se i havia quedat en forma de record no conscient, cúmul d’energia, en el cervell. Se suposava que si alliberaves aquest excés, el cervell tornava als nivells energètics normals i la malaltia mental es curava.
A partir d’aquí neix la teoria de l’abreacció, que es definia com “l’alleujament dels símptomes psicològics mitjançant una experiència emocional catàrtica” Freud 1894.
Al principi Freud va creure que, en el cas de la histèria, aquest estímul pertorbador que el pacient havia oblidat era un trauma sexual que havia esdevingut durant la infantesa. Aquesta teoria va ser coneguda amb el nom de la teoria traumàtica o de la seducció de la histèria.
Freud va adonar-se que el cervell no només creava connexions neuronals a partir de la realitat exterior, sinó que dins la ment també emergien connexions que eren produïdes per la fantasia de les persones.
Freud s’adonà que no podia distingir amb garantia, en les històries de les seves pacients, allò que era històric i allò que era història acolorida per la fantasia, o allò que era fins i tot pura fantasia. Les fantasies eren totes inconscients, carregades d’emoció i habitualment, tenien una part de veritat, encara que minúscula i tergiversada. La intrusió de la fantasia inconscient va ennuvolar tot el seu primer model de la ment.
Þ Segon model de la ment de Freud:
En aquest segon model de la ment, Freud es va adonar que per entendre la ment i la malaltia mental el que comptava no era pas la càrrega fisiològica que un esdeveniment havia provocat al cervell, el que importava de veritat era entendre com havia experimentat la persona allò que havia passat, quin significat i quina intensitat li havia donat, es correspongués això o no amb la realitat. És a dir, el que importava no era pas la realitat dels fets, sinó la realitat psíquica dels fets.
El segon model de la ment de Freud cercava entendre com la vida del pacient es barrejava amb els seus desitjos i pors, de manera que provocava una visió interior i una significació emocional que el podien portar a la malaltia mental. I aquesta significació emocional, en els casos més greus, era inaccessible a la pròpia persona, no n’era conscient.
Malgrat això, era aquesta significació interna la que guiava molts dels comportaments i accions que feia el pacient en qüestió. Freud es va dedicar a observar atentament les accions i els pensaments dels seus pacients, cada detall podia tenir un significat que revelés l’estat mental i vida emocional d’aquella persona i que fos important per entendre els seus conflictes neuròtics. Això és el mètode psicoanalític.
La psicoanàlisi es basa en l’observació dels significats i emocions de la ment dels pacients. Al desenvolupar aquest mètode no va voler dir tanmateix que Freud renunciés a considerar la ment humana en la seva dimensió psicobiològica i neuronal.
Teories de Sigmund Freud:
Þ
La ment conscient, és tot allò de lo que ens n’adonem en un moment particular: les percepcions presents, les memòries, els pensaments, les fantasies i els sentiments.
Preconscient, Freud ho anomenaria a allò que avui diríem que és la memòria disponible: es refereix a tot allò que som capaços de recordar, aquells records que no estan disponibles al moment, però que com capaços de portar a la consciència.
L’inconscient, és la part més gran de lament, i està format per totes aquelles coses que no són accessibles a la nostra consciència, incloent moltes que s’han originat allà, com per exemple els nostres impulsos i l’instint, així com altres que no podem tolerar a la nostra ment conscient, com per exemple emocions associades a traumes.
Segons Freud, l’inconscient és la font de les nostres motivacions, ja siguin simples desitjos de menja o sexe, compulsions neuròtiques o els motius d’un artista científic.
El Jo, el Superjò i l’Allò:
Þ 
Segons Freud, l’allò és l’element més primitiu de l’estructura de la personalitat. Quan una persona neix, tan sols està dotat de l’allò, que és totalment inconscient, irracional i el dipòsit on es troben les nostres pulsions. Aquestes últimes les podríem definir com energies o motivacions que tenen el seu origen en una necessitat biològica i la seva finalitat és suprimir aquesta tensió creada amb la satisfacció que busquen per poder tornar a l'equilibri inicial. Freud creu que aquestes pulsions són les que motiven el comportament humà, i en una primera teoria pulsional les divideix en dues :
1. Pulsions d'autoconservació : són les encarregades de preservar la vida individual. Serien aquelles pulsions que ens impulsen a buscar menjar,aigua,etc.
2. Pulsions sexuals : són aquelles que preserven la vida de l'espècie, i també les que procuren plaer ; l'energia d'aquestes últimes l'anomena libido.
Þ El Jo: (EGO)
El Jo, sorgeix de la modificació parcial de l’allò sota les influències i estímuls que rep del món exterior. A mesura que la persona creix, el jo es va enriquint amb les experiències i aprenentatges que va acumulant, i que li permeten adaptar-se a aquest món. El jo és l'encarregat de controlar les pulsions que provenen de l'allò, a través del principi de realitat; aquest estipula que la recerca del plaer estarà determinada per les condicions externes, posposant-lo si és necessari.
El jo sempre intenta satisfer les demandes de l'allò, però es troba pressionat per les restriccions que l'imposa el superjò. L'allò envia una pulsió cap al jo, però aquesta ha de passar pel filtre del superjò. Si aquest la considera acceptable, la deixarà passar, però si no, actuarà de barrera i no la deixarà passar. Arriba un moment en què el jo es troba tan pressionat, tant per l'allò com pel superjò, que s'ha de defensar d'alguna manera. Això ho fa a través dels anomenats mecanismes de defensa, (dels que parlarem més endavant).
Þ El Superjò: (SuperEGO)
Aquest element integrant de la personalitat el podríem equiparar amb el paper que desenvolupa la societat sobre les persones. És l’encarregat de reprimir i controlar les pulsions, i podríem dir que és el fruit de la pressió social imposada sobre les persones. Es forma a través de l’educació de la persona que inclou l’adquisició de models de conducta, costums, control individual, etc. El seu paper fonamental és decidir el que és acceptable del que no ho és per tal que l’individu es pugui adaptar en la societat que viu.
El superjò el podríem dividir en dues parts :
1. Consciència moral : correspondria a la part que internalitza els costums, els càstigs, les restriccions morals, etc.
2. Ideal del jo : correspondria a un model de persona, és a dir, a la recerca de la perfecció. Quan una persona intenta seguir aquest ideal està satisfeta amb ella mateixa, però en canvi, si fa alguna cosa incompatible amb ell se sent culpable.
Þ Teoria de la libido:
La libido era per Freud una mena de fluït que emanava de les zones erògenes i produïa una mena d’excitació física, energètica. Aquesta energia s’havia de descarregar. Si no es podia descarregar pel canal físic que l’havia produït, l’energia buscava canals anteriors. És a dir, si es generava una excitació a nivell genital i l’energia no es podia canalitzar d’aquest manera, potser tindríem una regressió i el subjecte intentaria satisfer i descarregar aquest excés energètic a través d’un canal anterior, per exemple, a través d’alguna satisfacció oral. Per exemple volent de nou el xumet o en adults a través de satisfaccions orals com menjar, beure, etc.
Aquesta explicació de la libido ja no forma part del legat que s’ha conservat de les idees de Freud.
Þ Teoria de les fases del desenvolupament psicosexual:
A manera de síntesis podríem dir que Freud pensava que l’infant passava per unes fases de descoberta del món i del seu propi cos. Cada una d’aquestes fases implicava una cerca de satisfacció però també cada fase conduïa a unes certes angoixes i conflictes. La manera en com l’infant vivia aquestes fases i la forma que l’ajudaven els seus pares o els adults a resoldre els conflictes que hi estaven associats era molt important per entendre les fixacions, els traumes i la construcció de la personalitat.
La fase oral: és la primera fase per la que passen els infants i esta relacionada amb la funció oral alimentícia. L’infant troba un plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. La succió, a més, encara que no impliqui incorporació d’aliment- com per exemple succionar el xumet- és una primera via de descàrrega de les tensions del nen/a. La sensibilitat de la mare a les necessitats de l’infant serà important en aquesta fase. La “pèrdua del pit” es a dir, reconèixer que l’infant ja “s’ha fet un xic gran” i ja no li cal el pit o el xumet per tranquil·litzar-se pot ser viscut amb angoixa per alguns nens, depenent de com hagi après l’infant a regular-se i de la relació que hagi establert amb la mare.
La fase sàdica – anal: és la segona fase del desenvolupament infantil i està relacionada amb la funció de control dels esfínters. L’infant, que fins ara no podia controlar aquesta part del seu cos, comença a experimentar que pot controlar el procés de micció i defecació. Però no és fàcil i requereix aprenentatge. El nen pot desenvolupar fantasies de ser un “nen dolent” o un “nen brut”, començar a relacionar aquestes zones erògenes amb “quelcom dolent o fastigós”.
Pot utilitzar aquest control per fer enfadar als pares etc. El conflicte amb els pares per aquest aprenentatge pot viure’s amb agressivitat. Per això es parla de fase sàdica - anal.
La fase fàl·lica: és la tercera etapa del desenvolupament infantil. L’infant descobreix els genitals, la diferència dels sexes. Es l’etapa de “jugar a metges” etc. El nen pot masturbar-se i sentir por o culpabilitat per fer-ho.
En aquesta fase té lloc el celebrat “complex d’Èdip” i “complex d’Electra”. El complex d’Èdip o d’Electra (Èdip pels nens, Electra per les nenes), esdevé entre els 3 i 5 anys de vida, quan l’infant comença a descobrir la relació triangular. Es a dir que el seu món no l’ocupa només la relació mare- fill/a sinó que hi ha altres persones molt importants també, com el pare. L’infant pot sentir gelosia d’aquest pare que es posa al mig de la mare i ell. Pot sentir que està molt enfadat amb aquest pare, fins i tot pot tenir sentiments destructius vers ell. Tanmateix el nen s’adona que també estima molt aquest pare i que no pot pas odiar a aquell que també estima tant. El nen en el seu procés de fer-se gran, s’adonarà que la mare té una relació íntima i especial amb el pare i que ell, haurà d’abandonar al ritme d’anar-se fent gran aquesta relació tan unida i física amb la mare. En el cas de la nena és molt semblant. Tanmateix Freud va veure que les nenes necessitaven i volien provocar “l’admiració” del pare. I que la mare era percebuda, a vegades, com una competidora en l’atenció masculina.
El conflicte també emergeix perquè no es poden tenir sentiments negatius vers la mare que és l’objecte d’amor primordial. Les nenes, al fer-se grans, ja no desitjaran l’aprovació i admiració paterna. Tan nens com nenes, a l’adolescència, es giraran vers noves figures amb qui canalitzar la necessitat d’amor i tendresa que inclourà la dimensió física i sexual.
El període de latència: Cap a l’edat de 6/7 anys, l’infant s’adona que les qüestions sobre el sexe no són de “bona educació”. Dirigeix la seva atenció cap a altres coses i no vol sentir a parlar d’això. Es l’època que els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes i s’enfaden si els hi parlen de novies etc.
La fase genital: És la última fase del desenvolupament. A la pubertat reapareix l’interés per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta. En la recerca de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.
Þ La teoria dels mecanisme de defensa de Freud:
Els mecanismes de defensa, són dispositius interns que desenvolupa l’EGO per tal de manejar l’ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l’equilibri psíquic.
La pròpia filla de Freud, Anna Freud, el 1966 va proposar un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa que utilitza l’EGO a favor de la persona.
ü REPRESSIÓ: Freud el considerava el mecanisme de defensa més important. L’anomenava també defensa.
Manté els impulsos inacceptables de l’ID fora de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor i ansietat, pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.
ü NEGACIÓ: És un mecanisme relativament simple que consisteix a negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix.
Negar la mort d’un fill, que s’abusa de l’alcohol, o algunes drogues, que es tingui algun problema malgrat l’evidència d’un procés d’anorèxia, que el company et maltracta, o que es va produir un holocaust nazi, poden ser exemples de negació.
Igual com fa la repressió, la negació intenta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.
ü PROJECCIÓ: És el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a si mateix.
Considerar els altres hostils, quan en realitat és un el que pot estar sentint odi o rebuig, o bé acusar un home de voler seduir quan en realitat pot ser la dona la que tingui atracció sexual per aquell home per qui no hauria de tenir aquests sentiments, serien dos exemples de projecció.
La persona descarrega, ni que sigui parcialment, el seu impuls, en tant que també s’oculta a si mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.
ü RACIONALITZACIÓ: La persona redueix l’ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.
L’alumne que atribueix el suspens a una errada del professor, l’home que després de ser rebutjat per una dona es diu a si mateix que en realitat aquella dona no era tant del seu interès, o la guineu que diu que els raïms eren verds, són exemples de racionalització.
ü INTEL·LECTUACIÓ: Aquest mecanisme consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.
ü Un exemple seria el d’un home que en enamorar-se d’una dona mira d’entendre el perquè dels seus sentiments i d’analitzar les qualitats que li han generat l’enamorament, amb la intenció oculta de posar distància entre ell i els seus desitjos.
ü FORMACIÓ REACTIVA: Una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.
El cas d’una nena que experimenta gelosia envers el seu germanet nounat i, malgrat tot, li mostra una actitud molt afectuosa que amaga la seva hostilitat.
ü REGRESSIÓ:És el mecanisme que actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les quals havia experimentat fixació.
Una situació d’estrès pot enfrontar-te bevent o fumant més (fase oral) o tornant-se més obstinat o compulsiu (fase anal).
ü DESPLAÇAMENT: Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.
Un estudiant furiós amb un professor que carrega la seva agressivitat amb la seva xicota, evita així el neguit que tindria si ataqués realment al professor.
ü SUBLIMACIÓ: És el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.
És el cas d’una dona que es sent atreta pel xicot de la seva millor amiga i sublima la seva energia sexual escrivint un poema.
PRÀCTICA A REALITZAR
La pràctica a desenvolupar, consisteix en la elaborar un exemple de sublimació per cada un dels set pecats capital: ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja i avarícia. També n’hem fet d’altres, com la tristesa, la vergonya, la culpabilitat i la humiliació.
Jo he realitzat aquesta pràctica a casa, ja que degut a la incompatibilitat laboral no he pogut assistir a la classe pràctica.
Els 7 pecats capitals:
Þ IRA: La millor amiga d’una noia, li ha robat el noi que a ella li agradava.
o Sortida destructiva: Vol anar a buscar-la per discutir-se i barallar-se amb ella.
o Sortida constructiva: Se’n va a córrer i a fer exercici per lliurar-se de les tensions que la situació li ha creat.
Þ LUXÚRIA: Una noia té xicot, però li atrau un altre noi que ha conegut.
o Sortida destructiva: Va a buscar a l’altre noi i li diu que té ganes d’estar amb ell.
o Sortida constructiva: Pensa en la persona que té actualment al seu costat i es queda amb ell i no va a buscar a l’altre noi.
Þ GULA: Acabes de dinar i has menjat molt. Per postres hi ha els gelats que a tu tant t’agraden.
o Sortida destructiva: Me’n menjo dos o tres perquè m’agraden molt i després em sento molt culpable.
o Sortida constructiva: Em menjo de postres una peça de fruita perquè ja he menjat molt durant l’àpat.
Þ PERESA: Tinc molta feina de la universitat per aquest cap de setmana.
o Sortida destructiva: Surto de festa divendres i dissabte perquè no tinc gens de ganes de fer feina.
o Sortida constructiva: Em sacrifico i em quedo a casa tot el cap de setmana, aprofito el dissabte per la nit per sortir a prendre alguna cosa amb els amics per desconnectar una estona.
Þ ENVEJA: M’agrada el xicot de la meva amiga.
o Sortida destructiva: Li dic a la meva amiga que m’agrada el seu xicot, tot i saber que li puc fer molt de mal.
o Sortida constructiva: No li dic a la meva amiga que m’agrada el seu xicot i quan estic sola escric tot el que sento en un diari per desfogar-me.
Þ SUPÈRBIA: Aproves amb bona nota un examen de la universitat, en el que només ha aprovat un 10% de la classe.
o Sortida destructiva: Comentes amb els teus companys de classe que han suspès l’examen la nota que has tret tu i el pes que t’has tret de sobre al no haver d’anar a la recuperació.
o Sortida constructiva: No comentes amb els companys de classe la nota que has tret de l’examen i els hi animes perquè s’hi esforcin més en el següent.
Þ AVARÍCIA: Et toca la loteria de Nadal i et toquen molts diners.
o Sortida destructiva: Gastar-se’ls tots en roba, en el casino, i altres coses innecessàries.
o Sortida constructiva: Estalviar aquests diners, per en un futur els seus fills, o per poder-los invertir en alguna cosa productiva.
Altres:
Þ TRISTESA: Un company de classe ha tingut un accident amb la moto i esta ingressat a l’hospital.
o Sortida destructiva: Em quedo a casa plorant i lamentant el que ha passat. En desacord amb la vida i les injustícies que aquesta té a vegades.
o Sortida constructiva: M’en vaig a l’hospital i li porto unes flors, estic una estona al seu costat i miro d’animar-lo i que estigui entretingut.
Þ CULPABILITAT: Tens parella i te n’has anat amb un altre noi.
o Sortida destructiva: Posar-te a plorar i explicar-li a la teva parella el que acabes de fer.
o Sortida constructiva: Adonar-te de l’error que has comès i de què és realment el que vols. Ser conseqüent amb la decisió que prens.
REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA
Þ Reflexió sobre Freud i la psicoanàlisi:
He trobat molt interessant Freud, la seva vida i la seva obra. Els models de la ment, les seves teories i el mètode psicoanalític.
En primer lloc, i parlant del psicoanàlisi, a partir d’aquest, s’han desenvolupat posteriorment diverses escoles de psicologia profunda o d’orientació dinàmica i analítica. També, aquesta teoria ha influenciat a moltes altres escoles psicològiques i de teràpies no necessàriament psicoanalítiques.
Un punt important a comentar referent a les diferents teories de Freud, en aquest cas a la teoria de les fases del desenvolupament psicosexual, és que ha trencat amb molts tabús, sobretot tabús relacionats amb la sexualitat, ja que els desitjos i impulsos que aquesta comporta, per a Freud són font de vida i una cosa totalment normalitzada.
Aquest model, no s’ensenya a les universitats a i a les escoles, ja que no es considera un model científic (has d’anar a les escoles psicoanalítiques). Tot i això, des de l’àmbit de la psicologia és un model considerat correcte i amb una forta influència.
El psicoanàlisi es centra en la part inconscient de les persones. Freud creia que la significació interna era la que guiava els comportament i accions de cada individu. Per això, observava atentament les accions d’aquests, els pensaments i les emocions, ja que cada petit detall podia revelar l’estat mental dels pacients.
A partir d’aquí, Freud extreu els següents mètodes:
1. Un mètode d’investigació que consisteix essencialment en evidenciar la significació de l’inconscient de les paraules, actes, etc, d’un individu. Aquest mètode es basa principalment en les associacions lliures de l’individu, que garantitzen la validesa de la interpretació.
2. Un mètode psicoterapèutic basat en la investigació i caracteritzat per la interpretació controlada de la resistència, de la transferència i del desig.
3. Un conjunt de teories psicològiques, en les que es sistematitzen les dades aportades per el mètode psicoanalític, com per exemple la teoria de la personalitat.
També val a dir que el psicoanàlisi ha rebut crítiques. Entre altres, trobem a Karl Popper, que va prendre el psicoanàlisi com un exemple de pseudociència, ja que no complia el principi de falsabilitat. Popper va observar que les teories de Sigmund Freud eren in falsables i permetien re interpretar la evidència quan no confirmava les hipòtesis. Tot i això també cal comentar que Popper deia: “El psicoanàlisis constitueix una interessant metafísica psicològica, y no hi ha cap dubte que hi ha alguna veritat en ell, com succeeix sovint a les idees metafísiques”.
Per concloure el tema de Freud, comentar que amb l’aprofundiment de la vida de Freud gràcies a aquesta pràctica, m’ha ajudat a entendre millor el perquè de les seves teories i perquè es va interessar als problemes dels humans (primer des de un punt de vista científic com a metge), i després des de un punt de vista psicoanalític.
Þ Reflexió sobre els mecanismes de defensa:
Els mecanismes de defensa, també els he trobat molt interessants, ja que buscant els exemples me n’he adonat de que els humans utilitzem alguna vegada o altre en les nostres vides qualsevol d’aquests tipus de mecanismes de defensa. Ja que, hi ha fets, que per a nosaltres són molt dolorosos i és necessari la utilització d’algun d’aquests mecanismes. Per exemple, quan perds a una persona estimada, en el procés de dol, s’inclou la negació com a primera fase. Aquesta negació és necessària, ja que, al primer moment, el nostre organisme no és capaç de suportar el dolor que aquesta pèrdua ens fa sentir. I aquesta negació és present en nosaltres fins que el nostre cos es veu capacitat per suportar el dolor que la pèrdua comporta. També vull afegir que tot i ser normal aquest mecanisme de defensa, es pot convertir en patològic si s’allarga. Tornant a l’exemple anterior, la negació és necessària (aquesta pot arribar fins a una setmana), però a partir de la setmana aproximadament el dol es pot convertir en patològic si no es supera aquesta fase.
Parlant del més important segons Freud, que és la repressió, penso que tots els humans en algun moment de les nostres vides hem hagut de reprimir o guardar a l’inconscient certs sentiments. Tot i això penso que aquesta repressió dels sentiments a l’inconscient intenta sortir a la part conscient un moment o altre de les nostres vides i això fa que actuem d’una manera o d’una altre davant de certs estímuls.
Finalment, també m’agradaria comentar el mecanisme de la sublimació, que l’he trobat molt interessant. Ja que penso que és un mecanisme que, utilitzat correctament ens aporta una estabilitat i una protecció, ja que ens allibera de fer certes accions que podien tenir conseqüències molt desagradables per a nosaltres. Però penso que el mecanisme de la sublimació i el de repressió van agafats de la mà. Ja que moltes vegades, durant la sublimació, intentes treure el sentiment que et provoca malestar a partir d’una via positiva, per exemple el fet de posar-te a fer exercici quan et sents ple d’ira. Però d’aquesta manera no crec que es pugui alliberar del tot la ira, no és el mateix posar-te a fer exercici, que anar a discutir-te o a barallar-te a la persona que t’ha fet quelcom i que per això tens ira. I penso que d’alguna manera, has de reprimir una part del teu sentiment a l’inconscient. Tot i això, penso que és necessari la utilització de la sublimació en certs moments.
ALTRE INFORMACIÓ SOBRE LA PRÀCTICA
Þ http://www.youtube.com/watch?v=buRQSKsNe7E, en aquest enllaç podem trobar un treball realitzat per estudiants de psicologia on s’expliquen els mecanismes de defensa de manera molt entenedora.
Una molt bona recerca d'informació, Esther!
ResponderEliminarI a la pràctica, bona feina també!