Pràctica 8: Enfocament sistèmic I

PRÀCTICA 8: ENFOCAMENT SISTÈMIC I

INTRODUCCIÓ

L’enfocament sistèmic és un nou paradigma de la psicologia. Es diferencia de la resta de corrents o paradigmes perquè concreta el problema del pacient en les relacions que té amb el seu entorn, és a dir, quan la persona viu en context insalubre manifestarà símptomes o senyals indicadors. Pel contrari, si el context és salubre, la persona no manifestarà cap tipus de senyal indicadora i símptoma.

Aquest paradigma, no es centra en traumes ni res que tingui a veure amb enfocaments interns del pacient, per tant, posa en qüestió el fet que el pacient siguis culpable del problema que pateix.  

El paper del psicòleg és fonamental, ja que el professional incidirà en la forma d’actuar del sistema o amb una part d’aquest, per tant, passarà a formar part d’aquest context. Conseqüentment, la seva intervenció pot tenir un efecte o bé positiu o bé negatiu sobre el pacient. En aquest segons cas, el professional haurà de tenir clar quan és perjudicial per poder sortir del sistema. A partir d’aquí surt la paraula iatrogènia.

La iatrogènia es defineix com qualsevol tipus d’alteració que intervé de manera negativa en l’estat del pacient produïda en aquest cas, per el professional. Es deriva de la paraula iatrogénesis, que té com a significat literal “provocador por el médico / sanador”.  Per exemple que t’operen del genoll dret i et deixen una cicatriu, la cicatriu és part iatrogènica.

L’enfocament sistèmic es recolza en dues teories principals, que no són psicològiques:

Þ     La teoria general dels sistemes:

La teoria general dels sistemes, es presenta com una forma sistemàtica i científica d’aproximació i representació de la realitat i, al mateix temps, com una orientació cap a una pràctica estimulant per a formes de treball interdisciplinàries.

Com a paradigma científic, la teoria general dels sistemes es caracteritza per la seva perspectiva holística i integradora, en el que lo important són les relacions i els conjunts que emergeixen a partir d’aquestes relacions.

Els objectius originals d’aquesta teoria són els següents:

ü  Impulsar el desenvolupament d’una terminologia general que permeti descriure les característiques, funcions i comportaments sistèmics.

ü  Desenvolupar un conjunt de lleis aplicables a tots aquests comportaments.

ü  Promoure una formalització, d’aquestes lleis.

La primera formulació en aquests sentit, és atribuïble al biòleg Ludwing Von Bertalanffy (1939). Per a ell, la teoria general dels sistemes hauria de constituir-se com un mecanisme d’integració entre les ciències naturals i socials.  

Þ     La teoria cibernètica:

És l’altre gran font teòrica. El concepte de Feedback, determina que qualsevol conducta d’un membre d’un sistema es transforma en informació per a la resta de membres del sistema. En aquest sentit es parla llavors de:

ü  Feedback positiu: Les accions afavoreixen o ajuden a corregir altres accions de la resta de membres del sistema.

ü  Feedback negatiu: Les accions afecten de manera negativa a la resta de membres del sistema.

La cibernètica, tendeix a prendre el concepte de homeòstasis, segons el qual a partir del feedback es manté la organització del sistema.

Þ     La teoria de la comunicació:

És la tercera gran força del desenvolupament teòric. Té com a punt de partida la següent frase: “És impossible no comunicar”. En aquest sentit tot el comportament que té un membre d’un sistema té un valor de missatge per la resta de membres (inclòs els silencis, les mirades o la indiferència entre d’altres).

Es proposen els següents tipus de sistemes: Racional, natural i obert. Els dos primers, el racional i el natural, tendeixen a veure la organització com a sistemes tancats, separats de l’ambient. Per contra, el sistema obert veu a la organització receptiva i dependent de l’ambient, manté una connexió entre els components interns i externs.

Þ     Sistemes tancats:

Aquests sistemes són independents de les influències de l’ambient. Emery i Trist, suggereixen que un sistema tancat permet que els seus problemes siguin analitzats amb referència a la seva estructura interna i sense referència al seu entorn extern.

El focus en els sistemes tancats són els seus components interns els quals són variables de tamany, tecnologia, ubicació, propietats, estratègies administratives i estil de lideratge.

Els sistemes tancats inclouen el sistema racional i natural.

ü  Sistema racional: Sistemes en els quals la col·lectivitat està orientada a un propòsit concret, per el qual s’han d’establir objectius específics que són explícits, definits de forma clara i sense ambigüitats. Els sistemes racions també tenen un alt grau de formalització, la cooperació dels participants és conscient i deliberada.

ü  Sistema natural: Aquests sistemes busquen minimitzar la promulgació de rols i procediments, intenten eliminar els graus. Els individus i les seves qualitats personals són molt importants.

El sistema natural és una organització on els seus participants tenen un interès comú en la supervivència del sistema. Per tant, es treballa en equip i el focus d’atenció es troba sobre l’estructura del comportament.

Þ     Sistemes oberts:

Aquests sistemes estan caracteritzats per una combinació de les parts, que tenen una relació d’interdependència entre elles.

Les parts del sistemes són molt complexes i variables.

Classificació dels sistemes segons el nivell de complexitat de les seves parts i la naturalesa de les relacions entre les seves parts:

ü  Estructura: Sistemes compresos per estructures estàtiques. Per exemple l’anatomia d’un animal.

ü  Mecanisme: Sistemes dinàmics simples amb moviment predeterminat. Per exemple el rellotge o el sistema solar.

ü  Sistemes d’empremta digital – creixement: Sistemes que es reprodueixen però no per duplicació sinó per la producció d’espores o ous que contenen instruccions pre programades per al desenvolupament. Per exemple l’ou i el pollet.

ü  Sistema d’imatge interna: Sistemes amb un detallat coneixement de l’entorn, en el qual la informació és rebuda i organitzada a l’interior com un tot. Per exemple la funció animal.

ü  Sistemes que processen símbols: Sistemes que posseeixen auto consciència i són també capaços d’utilitzar llenguatges. La funció humana forma part d’aquest nivell.

ü  Sistemes socials: Les organitzacions socials operen en aquest nivell.

ü  Sistemes transcendentals: Sistemes composats per lo desconeguts.

Els humans ens interroguem constantment sobre l’origen o causes dels fenòmens o fets que passen al nostre voltant. La causa constitueix una forma elemental d’entendre la realitat que ens envolta.

Þ     Causalitat lineal:

En els sistemes físics, la causalitat lineal ens ve a senyalar que només existeix un temps lineal i que els fenòmens físics no succeeixen de manera arbitrària, sinó que segueixen un determinat ordre.

En psicologia també s’utilitza el terme de causalitat lineal: A és causa de B.

Þ     Causalitat circular:

Els psicòlegs que practiquen l’enfocament sistèmic estan desacord amb el model de la causalitat lineal. No creuen que es puguin identificar les causes exactes dels problemes del comportament humà, ja que poden ser múltiples causes. D’altre banda, tampoc creuen necessari el fet de conèixer les causes dels problemes. Aquests psicòlegs estan a favor de la causalitat circular.

La causalitat circular defensa que en les relacions tot és principi i fi, tot és la causa i la conseqüència, tots els elements influeixen sobre els altres i a la mateixa vegada aquests últims, són influïts pels primers.

L’enfocament sistèmic pot dividir les relacions que s’estableixen entre els seus membres en dos grups principals:

ü  Relació simètrica: Els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant (en escalada o desescalada).

Pot ser de tipus constructiu o destructiu.

ü  Relació complementària: Els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent, amb diferents rols.

Pot ser de tipus constructiu o destructiu.

Exemples de diferents relacions simètriques i complementàries:

Ø  Relació simètrica constructiva:

Dos alumnes que competeixen per veure qui dels dos prepararà millor una prova.

Ø  Relació simètrica destructiva:

Una parella que discuteix i es fa recriminacions mútuament.

                                                                    

Ø  Relació complementària constructiva:

Un pare que dona consells assenyats als seus fills.

Ø  Relació complementària destructiva:

La persona que abusa i la seva víctima.

PRÀCTICA

La pràctica consisteix en elaborar 4 seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les 4 modalitats de relació enumerades anteriorment. La pràctica l’he realitzat sola des de casa, ja que degut a la incompatibilitat horària de la meva feina no vaig poder assistir a la classe pràctica.

1.       Relació simètrica constructiva:

El meu exemple és el de dues noies que connecten molt bé i es fan molt amigues, això els porta a realitzar activitats juntes. Quantes més activitats realitzen entre elles més bé connecten totes dues.

2.       Relació simètrica destructiva:

Una parella es discuteix per un problema anterior, es perden el respecte i s’insulten, generen un altre problema al crear aquest malestar entre ells, es tornen a discutir.

3.       Relació complementària constructiva:

Una empresa ofereix millors condicions de treball als seus treballadors. Aquestes, gràcies a les bones condicions es senten més a gust a l’hora de treballar, es troben més motivats i treballen millor. L’empresa obté més beneficis i torna a oferir millors condicions als treballadors.

4.       Relació complementària destructiva:

Una dona es gasta tots els diners que cobra del sou a mitjans de mes, no té per menjar l’altre meitat del mes. Demana ajuda a uns familiars perquè, aquests li donen menjar perquè pugui passar el mes. El següent mes com que sap que té menjar gratuït es torna a gastar tots els diners abans de final de mes.

REFLEXIÓ

En l’enfocament sistèmic el context té molta importància. També posa especial èmfasis en els següents aspectes: Les arrels d’una persona, el lloc que ocupa aquesta persona dins del sistema i com l’ocupa, el valor de la inclusió de tots els elements dins del sistema, la importància de les interaccions dins del sistema, i finalment la importància de les emocions, actituds i la comunicació no verbal.

Personalment, penso que l’enfocament sistèmic és un paradigma molt interessant, pel fet que veu a la persona com un tot holístic, i li dona importància a cadascuna de les parts que formen l’entorn que l’envolta. És important el fet de veure més enllà de la persona, veure el context on es mou, ja que aquest tindrà un tipus d’influència positiva o negativa en l’individu.

Per exemple les persones amb les que compartim la vida, els amics, la parella i inclòs la família, tenen un paper molt important en nosaltres. Influeixen en les nostres decisions i els nostres actes. Tant pot ser de manera negativa, per exemple un amic que t’anima a que fumis marihuana i que facis campanes a l’escola, o de manera positiva, per exemple una parella que t’anima a que tiris endavant i a que ho tornis a intentar quan una cosa no t’ha sortit de la manera que esperaves.

Tot i així, estic en desacord amb una part d’aquest paradigma, ja que no té en compte el jo intern de cada individu. Crec que la genètica i les característiques d’una persona (el caràcter o el temperament), influeixen (junt amb l’entorn), en els seus actes i les seves decisions i penso que aquest és un aspecte que hem de tenir en compte com a professionals de la salut i que no hem de deixar escapar.

Per exemple, i seguim amb els exemples anteriors, una noia que té una amiga que li diu que faci campanes i que fumi marihuana, (tot i ser un estímul extern que influeix fortament en aquesta noia). Trobarem un cas d’una noia que li dirà que no, que ella va a classe i que no fumarà marihuana, en canvi trobarem un altre cas d’una noia que es deixarà portar i farà campana i provarà la marihuana.

En el cas de la parella també podem aplicar el que acabem de dir. Una noia amb empenta s’animarà, seguirà endavant i ho tornarà a intentar. En canvi, podem trobar una noia molt insegura de sí mateixa que es farà endarrere i no ho tornarà a intentar més.

En conclusió, crec que l’enfocament sistèmic és molt important, que l’enfocament que fa i la part de responsabilitat que té l’entorn en la persona és correcte, però també penso que la persona té una part de responsabilitat en els seus actes, malalties o situacions en la que es troba. I crec que aquesta part de responsabilitat interna li falta a aquest paradigma.

En quan a la causalitat, penso també que és important conèixer la causa que propicia problemes en els éssers humans. Estic d’acord amb el paradigma de l’enfocament sistèmic en que és molt difícil trobar la causa o les causes, la majoria de les vegades, dels problemes que envolten els individus. Però no crec que no revesteixi importància la causa.

Realitzant la pràctica, he vist que hi havia moltes situacions en la vida que són de causalitat circular, la famosa frase feta que tots hem escoltat alguna vegada de: “El peix que es mossega la cua”. Penso que si aquesta relació de causalitat circular t’aporta conseqüències positives en la teva vida, és important seguir realitzant aquestes accions. Però penso que si les conseqüències que t’aporta són negatives, és important saber reconèixer aquestes accions i saber-les parar, tot i que el fet de parar una relació de causalitat és molt difícil, aquí crec que si la persona pren una part de responsabilitat en els seus actes, i no se’n renta les mans de tota responsabilitat i la posa a l’entorn, és capaç de parar aquestes situacions circulars i de canviar el ritme dels aconteixements, per tal que aquests portin conseqüències positives i no negatives.