Pràctica 9: Enfocament sistèmic II

PRÀCTICA 9: ENFOCAMENT SISTÈMIC II

INTRODUCCIÓ

En l’anterior pràctica, vam explicar en què consisteix l’enfocament sistèmic. Aquesta pràctica és una continuació de la pràctica anterior. Les teràpies de les que parlarem també formen part de l’enfocament sistèmic.

Þ     La teràpia de grups:

La teràpia de grup és una psicoteràpia durant la qual un grup petit es reuneix i és guiat per un/a psicoterapeuta professional.

ü  Història de la teràpia de grups:

A la dècada dels anys ’30, per al tractament de les esquizofrènies, van estar reunits de manera experimental grups a Viena.

A Califòrnia, l’any 1962, va ser fundat l’Institut Esalen, amb l’objectiu d’afavorir les trobades entre les diverses formes de teràpies. Aquestes últimes es van presentar com a diferents de les teràpies existents en aquell moment.

La teràpia de grups, és una teràpia acceptada fa aproximadament 50 anys.

Si ho pensem bé, tots ens hem criat en grups, ja sigui en la vida familiar o escolar, com               a treballadors o com a ciutadans. Ens desenvolupem com a éssers humans sempre en ambients grupals. No és diferent la psicoteràpia de grup. Proveeix un context per a compartir problemes o preocupacions, comprendre millor la pròpia situació i aprendre junt amb la resta de membres que participen en la teràpia.

La psicoteràpia de grup ajuda a la persona a conèixer’s millor a ella mateixa, i també a millorar les seves relacions interpersonals. Ens ajuda a realitzar canvis importants per a millorar la qualitat de vida.

S’ha demostrat, mitjançant diversos estudis científics, que la teràpia de grup és igual d’eficaç que la teràpia individual, inclòs en alguns casos millora la seva eficàcia.

Exemples de casos en els que pot ajudar la teràpia de grup:

ü  Dificultats en les relacions interpersonals.

ü  L’impacte de les malalties cròniques o de gravetat.

ü  La depressió i l’ansietat.

ü  Les pèrdues.

ü  Els traumes.

ü  Els trastorns de personalitat.

ü  La soledat.

La sessió de teràpia de grup és una tasca en col·laboració, en la que el terapeuta assumeix la responsabilitat clínica del grup i dels seus membres. Dins de la reunió, els membres s’ocupen d’expressar de la manera més lliure i honesta possibles els seus problemes, sentiments, idees i reaccions. Aquesta exploració dona als membres del grup la matèria prima per comprendre’s a sí mateixos i els uns amb els altres i ajudar-se mútuament (actuen com a ajudantes terapèutics de la resta de membres).

La teràpia de grup es presenta generalment sota la forma d’expressions verbals, de diàlegs, però a vegades s’utilitzen pràctiques implicant les emocions o el cos, una certa part de la teràpia deixa lloc a la improvisació.

Exemples:

ü  Tècniques d’expressió oral: Teràpia de relat, el crit, el riure.

ü  Tècniques d’expressió corporal: Relaxació, mímica.

ü  Tècniques d’expressió plàstica, musical, escriptura.

Þ     Teràpia familiar:

La teràpia familiar, també coneguda amb el nom de teràpia familiar i de parella, teràpia familiar sistèmica i recentment, teràpia de parella, és una branca de la psicoteràpia que treballa amb famílies  i parelles, centrant-se en problemes en les seves relacions per tal de desenvolupar el seu desenvolupament.

La teràpia és un tractament que permet la curació de la malaltia o els seus símptomes. En aquest cas, la teràpia ens permet millorar les relacions interpersonals entre els diferents membres de la família, a través de canvis en les conductes, actituds i pensaments de cada un dels membres.

Objectius principals de la teràpia en família:

ü  Transformar la crítica destructiva que una família té respecte els seus conflictes en una crítica constructiva, que permeti modificar els patrons negatius de conducta.

El terapeuta pot establir les relacions amb cada un dels membres de la família de manera individual o en grup. Per tant la teràpia familiar es pot classificar dins del grup de teràpia grupal o pot esdevenir una teràpia individual.

La teràpia familiar es basa en un enfocament sistèmic, que considera a la família com un sistema en el que els seus membres mantenen interrelacions. Quan un dels membres té un problema, la resta de membres en pateixen les seves conseqüències. Per altra part, la resta de membres poden ajudar en la solució.

Una de les tècniques de la teràpia familiar més utilitzada és el genograma: un esquema del tipus arbre que representa a la família fins a tres generacions i que busca facilitar la avaluació d’aquesta familiar.

Tècniques utilitzades en la teràpia familiar:

ü  Genogrames: És un mitja gràfic que permet plasmar l’estructura d’una organització.

ü  Diagrames sistèmics: És un mitjà gràfic que permet plasmar i representar el funcionament d’una organització.

Biografia de Salvador Minuchin:

Salvador Minuchin (San Salvador 13 de octubre de 1921). És un metge psiquiatra i pediatra argentí, destacat terapeuta familiar i creador de la teràpia familiar estructural.

Minuchin va créixer en una família d’immigrants jueus – russos. Va estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat Nacional de Córdoba, i es va graduar l’any 1946.

L’any 1948 es va traslladar al recentment creat estat d’Israel i l’any 1950 va emigrar novament als Estats Units per estudiar psiquiatria.

Durant la dècada dels anys ’60, les seves concepcions sobre la importància de les estructures i els límits en els contextos familiars es van imposar en mig dels psicoterapeutes que havien començat recentment a tractar famílies en comptes de  persones individuals.

Minuchin va ser acadèmic de la càtedra de pediatria i psiquiatria infantil a la Universitat de Pennsylvania, jefe de psiquiatria de la clínica infantil i director de la Child Guidance Clinic, a Filadèlfia (1965).

Junt amb Javi Haley, Braulio Montalvo i Bernice Rosman, va desenvolupar un programa de capacitació i entrenament per a terapeutes familiars, el que ja llavors incloïa les sessions supervisades i les gravacions en vídeo de les sessions de la teràpia.

L’any 1988 va fundar a Nova York el Family Studies, un institut dedicat a la formació de terapeutes familiars. Fins fa poc i a l’avançada edat de 80 anys continuava treballant allà en la formació de nous professionals. En l’actualitat viu a la ciutat de boston.

Salvador Minuchin va ser el creador de la teràpia familiar estructural. El seu model estructural compren a la família com un sistema que tendeix a la defensa de la seva estabilitat davant dels canvis de condicions i influències internes i externes. Això, sol afavorir la disfuncionalitat mitjançant mecanismes de manteniment del sofriment en la família o d’algun dels seus membres.

A través d’aquest mètode podem dibuixar el conjunt de relacions que formen un sistema. Dins d’aquest sistema trobem tres conceptes principals:

ü  La jerarquia: Que defineix els rols i marca els graus de responsabilitat de cada membre dins de la família.

ü  El poder: Que va estretament lligat amb el concepte de jerarquia.

ü  Les fronteres: Formulació clara dels límits d’un sistema. Aquestes fronteres es poden dividir en tres tipus:

o   Fronteres rígides.

o   Fronteres flexibles: Que són considerades el tipus de frontera ideal per a un sistema ja que permet la comunicació entre tots els membres del sistema i a la vegada respecte la jerarquia i el poder de cada un d’aquests membres.

o   Fronteres laxes.

El restabliment de les jerarquies i el poder, la formulació dels límits clar i la definició de rols i funcions i la dissolució d’aliances, ajudaria a tornar a formar una estructura familiar funcional.

PRÀCTICA                                                                                                                                                  

La pràctica consisteix en realitzar un genograma i un diagrama sistèmic un supòsit imaginari  de teràpia familiar estructural. L’he realitzada a nivell individual ja que degut a la meva incompatibilitat horària, no vaig poder assistir a la classe pràctica.

Þ     Genograma:

Þ     Diagrama sistèmic:

REFLEXIÓ                                                                                                                                       

Primer de tot, m’agradaria parlar de la teràpia grupal i comparar-la una mica, amb la teràpia que hem estat estudiant aquests darrers mesos, la teràpia individual. Al igual que la teràpia individual, la teràpia grupal ajuda a les persones a resoldre els seus problemes diaris. Tot i això, la teràpia de grup es focalitza en els problemes de relació.

La teràpia grupal, té tanta o més eficàcia que la teràpia individual, ja que aquesta primera implica el fet de saber realitzar una escolta activa amb la resta de membres de l’equip, millorar la comunicació ja que part de cada membre haurà de ser sincer i explicar a la resta de membres el motiu pel qual acut a la teràpia, això en conjunt implica una millora de les relacions interpersonals de cada pacient que realitza la teràpia.

En la mesura en que es pot assumir que cada membre actuarà amb els altres de manera bastant similar a com actuarà fora, el grup resulta el marc ideal per a descobrir i practicar noves formes d’abordar les relacions socials.

Un grup permet crear un context que facilita la comunicació oberta. A través de l’exploració interpersonal honesta dels membres tenen la oportunitat d’aprendre sobre ells mateixos i entendre com són compresos per la resta de persones.

En segon lloc, m’agradaria parlar de la teràpia familiar. La família és considerada una unitat biopsicosocial integrada per un número contret de persones lligades entre elles per vincles de consanguinitat, matrimoni i unió estable que viuen en un mateix lloc. La teràpia familiar millora les funcions bàsiques de les famílies, que són: La comunicació, l’afectivitat, el recolzament, l’adaptabilitat, l’autonomia i les regles i les normes de convivència.

Respecte la teràpia familiar vull comentar que perquè tingui un bon funcionament, crec que totes les persones que integren la família han d’estar d’acord en realitzar aquesta teràpia, i han de tenir ganes de millorar el problema existent i posar-hi de la seva part. Penso que si algun dels membres de la família no hi posa de la seva part, i li és indiferent solucionar el problema, adopta una postura de passotisme o inclòs de desafiament en front a aquesta teràpia no s’obtindran els resultats esperats, i a més a més, es pot crear un nou conflicte familiar. Tot i que crec que hi ha situacions insostenibles en les que s’ha de mirar de posar-hi una solució, però si no és possible el fet de realitzar la teràpia amb tots els membres de la família, fer-ho amb els que estiguin disposats a realitzar la teràpia, o bé fer teràpia individual com a altre possible opció.

Ja que crec que els problemes familiars, (igual que la majoria de problemes existents), són molt complexes i moltes vegades molt complicats, que necessiten de molt de treball i de molta implicació per part de tots els components de la família per solucionar-los.

Finalment, comentar que el genogrames o els diagrames sistèmics, són mètodes gràfics molt útils per copsar sobre paper l’estructura i el funcionament d’una organització respectivament.

Crec que la informació que t’aporten els diagrames, tot i que m’ha resultat més complicat el fet de realitzar un diagrama que el genograma, és més útil a nivell del professional per entendre el funcionament familiar i per guiar la psicoteràpia d’una manera o d’una altre. Tot i així tampoc vull restar-li importància als genogrames.

A més, penso que el fet de realitzar aquests procediments, t’aporta objectivitat com a professional sanitari al tractar a tots els individus del sistema, ja que segurament aquests, explicaran la seva realitat dels fets (que segurament variarà d’un individu a un altre), i et permetrà fer-te conèixer la realitat de la situació familiar.

Per últim, vull comentar en un petit punt totes les pràctiques que hem anat realitzant al llarg del curs.

Penso que han estat molt profitoses, personalment he après molt realitzant cada una de les pràctiques. Per motius personals, no he pogut assistir a la majoria de les classes, cosa que m’hagués agradat, ja que a les que he assistit les he trobat molt interessants. En resum, donar les gràcies per tot el que ens ha aportat a nivell d’adquisició de coneixements i a nivell personal totes les pràctiques realitzades durant aquest curs.

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Penso que la pel·lícula Gordos, del director Daniel Sánchez Arévalos, deixa molt clar el que és una teràpia de grup. És una pel·lícula que recomano, tot i que té parts que són dures.

Pràctica 8: Enfocament sistèmic I

PRÀCTICA 8: ENFOCAMENT SISTÈMIC I

INTRODUCCIÓ

L’enfocament sistèmic és un nou paradigma de la psicologia. Es diferencia de la resta de corrents o paradigmes perquè concreta el problema del pacient en les relacions que té amb el seu entorn, és a dir, quan la persona viu en context insalubre manifestarà símptomes o senyals indicadors. Pel contrari, si el context és salubre, la persona no manifestarà cap tipus de senyal indicadora i símptoma.

Aquest paradigma, no es centra en traumes ni res que tingui a veure amb enfocaments interns del pacient, per tant, posa en qüestió el fet que el pacient siguis culpable del problema que pateix.  

El paper del psicòleg és fonamental, ja que el professional incidirà en la forma d’actuar del sistema o amb una part d’aquest, per tant, passarà a formar part d’aquest context. Conseqüentment, la seva intervenció pot tenir un efecte o bé positiu o bé negatiu sobre el pacient. En aquest segons cas, el professional haurà de tenir clar quan és perjudicial per poder sortir del sistema. A partir d’aquí surt la paraula iatrogènia.

La iatrogènia es defineix com qualsevol tipus d’alteració que intervé de manera negativa en l’estat del pacient produïda en aquest cas, per el professional. Es deriva de la paraula iatrogénesis, que té com a significat literal “provocador por el médico / sanador”.  Per exemple que t’operen del genoll dret i et deixen una cicatriu, la cicatriu és part iatrogènica.

L’enfocament sistèmic es recolza en dues teories principals, que no són psicològiques:

Þ     La teoria general dels sistemes:

La teoria general dels sistemes, es presenta com una forma sistemàtica i científica d’aproximació i representació de la realitat i, al mateix temps, com una orientació cap a una pràctica estimulant per a formes de treball interdisciplinàries.

Com a paradigma científic, la teoria general dels sistemes es caracteritza per la seva perspectiva holística i integradora, en el que lo important són les relacions i els conjunts que emergeixen a partir d’aquestes relacions.

Els objectius originals d’aquesta teoria són els següents:

ü  Impulsar el desenvolupament d’una terminologia general que permeti descriure les característiques, funcions i comportaments sistèmics.

ü  Desenvolupar un conjunt de lleis aplicables a tots aquests comportaments.

ü  Promoure una formalització, d’aquestes lleis.

La primera formulació en aquests sentit, és atribuïble al biòleg Ludwing Von Bertalanffy (1939). Per a ell, la teoria general dels sistemes hauria de constituir-se com un mecanisme d’integració entre les ciències naturals i socials.  

Þ     La teoria cibernètica:

És l’altre gran font teòrica. El concepte de Feedback, determina que qualsevol conducta d’un membre d’un sistema es transforma en informació per a la resta de membres del sistema. En aquest sentit es parla llavors de:

ü  Feedback positiu: Les accions afavoreixen o ajuden a corregir altres accions de la resta de membres del sistema.

ü  Feedback negatiu: Les accions afecten de manera negativa a la resta de membres del sistema.

La cibernètica, tendeix a prendre el concepte de homeòstasis, segons el qual a partir del feedback es manté la organització del sistema.

Þ     La teoria de la comunicació:

És la tercera gran força del desenvolupament teòric. Té com a punt de partida la següent frase: “És impossible no comunicar”. En aquest sentit tot el comportament que té un membre d’un sistema té un valor de missatge per la resta de membres (inclòs els silencis, les mirades o la indiferència entre d’altres).

Es proposen els següents tipus de sistemes: Racional, natural i obert. Els dos primers, el racional i el natural, tendeixen a veure la organització com a sistemes tancats, separats de l’ambient. Per contra, el sistema obert veu a la organització receptiva i dependent de l’ambient, manté una connexió entre els components interns i externs.

Þ     Sistemes tancats:

Aquests sistemes són independents de les influències de l’ambient. Emery i Trist, suggereixen que un sistema tancat permet que els seus problemes siguin analitzats amb referència a la seva estructura interna i sense referència al seu entorn extern.

El focus en els sistemes tancats són els seus components interns els quals són variables de tamany, tecnologia, ubicació, propietats, estratègies administratives i estil de lideratge.

Els sistemes tancats inclouen el sistema racional i natural.

ü  Sistema racional: Sistemes en els quals la col·lectivitat està orientada a un propòsit concret, per el qual s’han d’establir objectius específics que són explícits, definits de forma clara i sense ambigüitats. Els sistemes racions també tenen un alt grau de formalització, la cooperació dels participants és conscient i deliberada.

ü  Sistema natural: Aquests sistemes busquen minimitzar la promulgació de rols i procediments, intenten eliminar els graus. Els individus i les seves qualitats personals són molt importants.

El sistema natural és una organització on els seus participants tenen un interès comú en la supervivència del sistema. Per tant, es treballa en equip i el focus d’atenció es troba sobre l’estructura del comportament.

Þ     Sistemes oberts:

Aquests sistemes estan caracteritzats per una combinació de les parts, que tenen una relació d’interdependència entre elles.

Les parts del sistemes són molt complexes i variables.

Classificació dels sistemes segons el nivell de complexitat de les seves parts i la naturalesa de les relacions entre les seves parts:

ü  Estructura: Sistemes compresos per estructures estàtiques. Per exemple l’anatomia d’un animal.

ü  Mecanisme: Sistemes dinàmics simples amb moviment predeterminat. Per exemple el rellotge o el sistema solar.

ü  Sistemes d’empremta digital – creixement: Sistemes que es reprodueixen però no per duplicació sinó per la producció d’espores o ous que contenen instruccions pre programades per al desenvolupament. Per exemple l’ou i el pollet.

ü  Sistema d’imatge interna: Sistemes amb un detallat coneixement de l’entorn, en el qual la informació és rebuda i organitzada a l’interior com un tot. Per exemple la funció animal.

ü  Sistemes que processen símbols: Sistemes que posseeixen auto consciència i són també capaços d’utilitzar llenguatges. La funció humana forma part d’aquest nivell.

ü  Sistemes socials: Les organitzacions socials operen en aquest nivell.

ü  Sistemes transcendentals: Sistemes composats per lo desconeguts.

Els humans ens interroguem constantment sobre l’origen o causes dels fenòmens o fets que passen al nostre voltant. La causa constitueix una forma elemental d’entendre la realitat que ens envolta.

Þ     Causalitat lineal:

En els sistemes físics, la causalitat lineal ens ve a senyalar que només existeix un temps lineal i que els fenòmens físics no succeeixen de manera arbitrària, sinó que segueixen un determinat ordre.

En psicologia també s’utilitza el terme de causalitat lineal: A és causa de B.

Þ     Causalitat circular:

Els psicòlegs que practiquen l’enfocament sistèmic estan desacord amb el model de la causalitat lineal. No creuen que es puguin identificar les causes exactes dels problemes del comportament humà, ja que poden ser múltiples causes. D’altre banda, tampoc creuen necessari el fet de conèixer les causes dels problemes. Aquests psicòlegs estan a favor de la causalitat circular.

La causalitat circular defensa que en les relacions tot és principi i fi, tot és la causa i la conseqüència, tots els elements influeixen sobre els altres i a la mateixa vegada aquests últims, són influïts pels primers.

L’enfocament sistèmic pot dividir les relacions que s’estableixen entre els seus membres en dos grups principals:

ü  Relació simètrica: Els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant (en escalada o desescalada).

Pot ser de tipus constructiu o destructiu.

ü  Relació complementària: Els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent, amb diferents rols.

Pot ser de tipus constructiu o destructiu.

Exemples de diferents relacions simètriques i complementàries:

Ø  Relació simètrica constructiva:

Dos alumnes que competeixen per veure qui dels dos prepararà millor una prova.

Ø  Relació simètrica destructiva:

Una parella que discuteix i es fa recriminacions mútuament.

                                                                    

Ø  Relació complementària constructiva:

Un pare que dona consells assenyats als seus fills.

Ø  Relació complementària destructiva:

La persona que abusa i la seva víctima.

PRÀCTICA

La pràctica consisteix en elaborar 4 seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les 4 modalitats de relació enumerades anteriorment. La pràctica l’he realitzat sola des de casa, ja que degut a la incompatibilitat horària de la meva feina no vaig poder assistir a la classe pràctica.

1.       Relació simètrica constructiva:

El meu exemple és el de dues noies que connecten molt bé i es fan molt amigues, això els porta a realitzar activitats juntes. Quantes més activitats realitzen entre elles més bé connecten totes dues.

2.       Relació simètrica destructiva:

Una parella es discuteix per un problema anterior, es perden el respecte i s’insulten, generen un altre problema al crear aquest malestar entre ells, es tornen a discutir.

3.       Relació complementària constructiva:

Una empresa ofereix millors condicions de treball als seus treballadors. Aquestes, gràcies a les bones condicions es senten més a gust a l’hora de treballar, es troben més motivats i treballen millor. L’empresa obté més beneficis i torna a oferir millors condicions als treballadors.

4.       Relació complementària destructiva:

Una dona es gasta tots els diners que cobra del sou a mitjans de mes, no té per menjar l’altre meitat del mes. Demana ajuda a uns familiars perquè, aquests li donen menjar perquè pugui passar el mes. El següent mes com que sap que té menjar gratuït es torna a gastar tots els diners abans de final de mes.

REFLEXIÓ

En l’enfocament sistèmic el context té molta importància. També posa especial èmfasis en els següents aspectes: Les arrels d’una persona, el lloc que ocupa aquesta persona dins del sistema i com l’ocupa, el valor de la inclusió de tots els elements dins del sistema, la importància de les interaccions dins del sistema, i finalment la importància de les emocions, actituds i la comunicació no verbal.

Personalment, penso que l’enfocament sistèmic és un paradigma molt interessant, pel fet que veu a la persona com un tot holístic, i li dona importància a cadascuna de les parts que formen l’entorn que l’envolta. És important el fet de veure més enllà de la persona, veure el context on es mou, ja que aquest tindrà un tipus d’influència positiva o negativa en l’individu.

Per exemple les persones amb les que compartim la vida, els amics, la parella i inclòs la família, tenen un paper molt important en nosaltres. Influeixen en les nostres decisions i els nostres actes. Tant pot ser de manera negativa, per exemple un amic que t’anima a que fumis marihuana i que facis campanes a l’escola, o de manera positiva, per exemple una parella que t’anima a que tiris endavant i a que ho tornis a intentar quan una cosa no t’ha sortit de la manera que esperaves.

Tot i així, estic en desacord amb una part d’aquest paradigma, ja que no té en compte el jo intern de cada individu. Crec que la genètica i les característiques d’una persona (el caràcter o el temperament), influeixen (junt amb l’entorn), en els seus actes i les seves decisions i penso que aquest és un aspecte que hem de tenir en compte com a professionals de la salut i que no hem de deixar escapar.

Per exemple, i seguim amb els exemples anteriors, una noia que té una amiga que li diu que faci campanes i que fumi marihuana, (tot i ser un estímul extern que influeix fortament en aquesta noia). Trobarem un cas d’una noia que li dirà que no, que ella va a classe i que no fumarà marihuana, en canvi trobarem un altre cas d’una noia que es deixarà portar i farà campana i provarà la marihuana.

En el cas de la parella també podem aplicar el que acabem de dir. Una noia amb empenta s’animarà, seguirà endavant i ho tornarà a intentar. En canvi, podem trobar una noia molt insegura de sí mateixa que es farà endarrere i no ho tornarà a intentar més.

En conclusió, crec que l’enfocament sistèmic és molt important, que l’enfocament que fa i la part de responsabilitat que té l’entorn en la persona és correcte, però també penso que la persona té una part de responsabilitat en els seus actes, malalties o situacions en la que es troba. I crec que aquesta part de responsabilitat interna li falta a aquest paradigma.

En quan a la causalitat, penso també que és important conèixer la causa que propicia problemes en els éssers humans. Estic d’acord amb el paradigma de l’enfocament sistèmic en que és molt difícil trobar la causa o les causes, la majoria de les vegades, dels problemes que envolten els individus. Però no crec que no revesteixi importància la causa.

Realitzant la pràctica, he vist que hi havia moltes situacions en la vida que són de causalitat circular, la famosa frase feta que tots hem escoltat alguna vegada de: “El peix que es mossega la cua”. Penso que si aquesta relació de causalitat circular t’aporta conseqüències positives en la teva vida, és important seguir realitzant aquestes accions. Però penso que si les conseqüències que t’aporta són negatives, és important saber reconèixer aquestes accions i saber-les parar, tot i que el fet de parar una relació de causalitat és molt difícil, aquí crec que si la persona pren una part de responsabilitat en els seus actes, i no se’n renta les mans de tota responsabilitat i la posa a l’entorn, és capaç de parar aquestes situacions circulars i de canviar el ritme dels aconteixements, per tal que aquests portin conseqüències positives i no negatives.