INTRODUCCIÓ
La dessensibilització sistemàtica, desenvolupada durant la dècada dels 50 per Joseph Wolpe, és un mètode terapèutic que es basa en principis conductistes, i més en particular en el contra condicionament. Aquest mètode resulta especialment adequat pel tractament de fòbies clàssiques, pors cròniques i reaccions d’ansietat interpersonals.
L’objectiu d’aquesta teràpia és que la persona que pateix la por, la fòbia o l’ansietat pugui crear respostes noves i adaptatives a estímuls que en un passat li provocaven respostes no desitjades.
Els dos principis fonamentals de la dessensibilització sistemàtica són:
Þ Una emoció pot contrarestar una altre emoció.
Þ És possible adaptar-se a les situacions amenaçadores.
PRÀCTICA
Cas: Un nen amb fòbia als autocars.
Un nen mirant la televisió veu un accident d’autocar on apareixen vàries víctimes mortals. El nen, al veure als cadàvers agafa fòbia als autocars.
Els pares d’aquest nen, volen marxar de viatge i per problemes de salut decideixen arribar al seu destí amb autocar. El nen però, no hi vol pujar de cap de les maneres.
El nostre treball com a psicòlegs aquí, és a través del mètode terapèutic de la dessensibilització sistemàtica, elaborar una sèries de passos per tal que el nen perdi la por i sigui capaç de pujar a un autocar.
Procés de dessensibilització sistemàtica
Þ Explicar al nen el que li passa (que té una fòbia, què és una fòbia i a què es deguda), i explicar-li el mètode que utilitzarem per tal que aquest nen perdi la por als autocars.
Þ Mostrar-li al nen la importància dels transports públics, la quantitat de gent que utilitza transport públic, i la seguretat que proporcionen aquests (ja sigui trens, autobusos, etc).
Þ Ensenyar al nen diferents contes o revistes on hi apareixen fotos, dibuixos, etc d’autocars.
Þ Passar al nen pel·lícules, reportatges, etc on surtin autocars reals que facin trajectes; per tal que el nen es vagi normalitzant amb el fet de pujar a un autocar.
Þ Donar al nen un autocar de joguina; per tal que la toqui, la miri de prop i es vagi familiaritzant amb els autobusos.
Þ Fer que el nen jugui amb l’autocar de joguina, fer-li repetir escenes de les pel·lícules vistes anteriorment, on el transport públic és utilitzat amb molta seguretat.
Þ Sortir a fora el carrer, i seguir (amb cotxe), un autobús real. Observar els llocs per on passa, la quantitat de gent que l’utilitza, etc.
Þ Ensenyar-li un autobús real per dins, que hi pugi, que el toqui, que observi els colors, la forma, etc. Però sense realitzar cap tipus de trajecte (que estigui parat).
Þ Realitzar un petit trajecte amb l’autocar. Acompanyat d’un adult (el pare o la mare preferiblement), persones amb les que hi tingui un bon vincle.
Þ Una vegada realitzats tots els passos anteriors, realitzar finalment el viatge amb els pares fins el destí desitjat.
CONCLUSIONS
Primerament, comentar que haurem d’adaptar el mètode terapèutic i els passos a seguir depenen de l’edat i el nivell intel·lectual de la persona amb la que tractem. També crec, que per obtenir uns bons resultats hem d’explicar al nen que té una fòbia, què és una fòbia i a què es deguda. Explicar-li la teràpia que realitzarà i en què consistirà cada pas, sense enganyar al nen, tot i que crec que es poden utilitzar eines (com per exemple recompenses o reforços positius), per tal de poder facilitar la tasca de realització dels diferents passos.
Crec que hem de tenir molt clar, tal com ha explicat l’Ernest a classe, que aquest mètode i els passos establerts per dur-lo a terme, poden resoldre el problema i eliminar la fòbia. Però també hem de contemplar la probabilitat de que en el algun punt de la teràpia establerta, el nen no reaccioni segons el previst. Llavors, haurem de replantejar-nos els passos del tractament fixats amb anterioritat per tal d’intentar evitar perdre els avenços aconseguits i poder redirigir l’activitat cap a l’objectiu establert (l’eliminació de la fòbia), inserint un o més passos no establerts anteriorment.
Aquesta probabilitat, l’hem de tenir en compte per vàries raons:
Þ Un no allargament excessiu de la teràpia.
Þ No augment de la fòbia que ha portat a l’individu a realitzar aquest mètode terapèutic.
Þ La no aparició de noves patologies al intentar solucionar la fòbia.
Penso que aquest tractament l’ha de realitzar una persona amb el coneixement adequat. Sense pressionar a l’individu en certs moments del pla terapèutic, sense accelerar la pràctica i adaptant-se a les necessitats reals de l’individu depenen del moment que en es trobi (avenços o no avenços en el tractament del problema). Tot i així, s’ha de ser constants i persistent per tal d’establir una bon mètode de tractament i arribar a una bona resolució de la fòbia a tractar).
Per últim, comentar que personalment crec que és una bona eina terapèutica per a solucionar diferents pors, fòbies i ansietats (tot i que mai he estat en contacte directe amb aquest tractament i no he vist si realment crea o no resultats positius). Però penso que arribar a uns bons resultats d’aquesta teràpia, depèn (a part d’una bona praxis per part del professional que utilitza aquest mètode), de l’individu que té el problema. Ja que crec que cada persona reaccionarà diferent a uns mateixos passos establerts, i amb “x” la teràpia segurament pot tenir molts millors resultats que amb “y”. Per tant, crec que m’agradaria estar en contacte directe amb aquest tractament en persones amb fòbies per comprovar realment el nivell d’efectivitat d’aquesta teràpia.
Aquesta pràctica l'he realitzat sola desde casa, ja que degut a la incompatibilitat amb els horaris de feina no vaig poder assistir a la classe magistral.
Aquesta pràctica l'he realitzat sola desde casa, ja que degut a la incompatibilitat amb els horaris de feina no vaig poder assistir a la classe magistral.
